09-10-2003
Qui l’entén, el turisme? Tants caps tants barrets, i molts de talla equivocada... Vegin, si no, aquell empresari estil senyor Esteve. Mitja vida canviant lleure i gaudi d’esperit per nervis i abundància material i on se’n va, ara? Al desert, o a la glacera, a admirar-hi la calma que aquí desdenya. I aquestes madammes que passegen per la costa? Han contribuït a fer el seu país net i habitable, però trien venir a vomitar i xisclar pels passeigs marítims que el senyor Esteve ha urbanitzat aquí per a elles. O aquell altre, ai!, tan poca-cosa que se’n va a Tailàndia a sentir-se gran enfilant unes quantes menors... Al final, és clar, l’empresari es posa a fer càlculs dels apartaments que li cabrien en aquell paisatge; les madames s’escandalitzen per la caca de gos que han trepitjat i el poca-cosa acaba suplicant una mica d’amor a qui acaba d’inseminar amb la seva barbàrie. Ja ho deia el poeta Brossa: viatjar és pujar a un tren sense saber que a l’estació d’arribada t’hi estaràs esperant tu mateix...
És clar que hi ha paradoxes més edificants. La d’en Manel, per exemple, un biòleg de Santa Coloma que viu amb una gran sobrietat, amb el mínim indispensable, per poder costejar-se cada any un viatge als paradisos terrenals més remots. Demà, al bar Sant Martí, passarà imatges d’Alaska, d’on ha arribat, com sempre, ric i pobre alhora, sentint amor i desamor pel planeta, dubtant si és un foraster a l’anada o bé ho és a la tornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada