04-12-2003
Doncs gràcies a una eutanàsia, diuen, ja s’ha mort el mico aquell del zoo de Barcelona, el que tenia el pèl del color del sucre després de refinar. L’alcalde de la capital de Catalunya (un altre animal, una mica més racional però de cabell igualment blanc) va declarar que ens “havia deixat un ciutadà [sic] molt estimat”...
Jo prou que ho explicaria a en Ramon, tot això, però em fa vergonya. Ell sempre em diu “Tu, Ramon i jo Ramon. Ens en falta un per fer un boig”. I si li vaig amb la història del mico ciutadà ja no esperarà el tercer antropònim de la sèrie... En Ramon Ballell és un entranyable colomenc que a l’estiu feineja a l’hort i a l’hivern es distreu fent una mica de llenya. La carrega al carro, pica el matxo i, catacric, catacroc, transita per l’asfalt sense parar de saludar vianants i conductors. Simpàtic i loquaç, em recorda sovint l’advertiment que li feia a la dona: “Si no em moro abans, em quedaré sol menant el meu cavall pels carrers” Amb vuitanta anys, està fet un xaval, però el Xato, el cavall, ja n’ha fet quinze i aviat no estarà per gaires carretejades. Potser també l’hauran d’ajudar a morir, al Xato (un tret al cap? Una injecció?), però en Ramon d’això mai no en dirà eutanàsia ni equipararà l’animal amb un ciutadà. És pagès i sap com tractar les bèsties: amb naturalitat. Se les estima i les amanyaga, però res més. I quan moren en guarda un record dolç, sense ensucrar-lo a la refineria dels sentiments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada