24-12-2009
Per què va morir damunt l’asfalt impenetrable i no en cap sotabosc? Potser per no tacar una idea que compartia: a la terra humida hi han de respirar les ànimes, no expirar-hi els cossos...
Deia Rovira i Virgili que la terra no és una simple realitat geogràfica, sinó una font de vida perenne, i que els morts “no són ossos dels fossars, sinó els llegats múltiples de la tradició”. La terra, la “vall de la creació de les ànimes, el dipòsit de la gran força de la vida que no s’atura”. Pensa-hi, lector, i alguna cosa t’impulsarà a caminar per damunt del país amb un punt de reverència, perquè la gent que descansa sota els teus peus et demanarà a tota hora pel sentit de les passes que vas deixant-hi.
En Francesc Pla hi devia pensar sovint, n’estic segur. Per això la seva marxa d’excursionista era respectuosa i compromesa. El dia 13D, a Santa Coloma, mentre unes urnes s’omplien d’il·lusions de futur pensant en aquesta terra, un fèretre focalitzava el dolor present, molt més concret, per qui ja es trobava a faltar al poble. Els colomencs tenim a partir d’ara un altre motiu per ser més compromesos amb el passat local, més propers a la natura que ens envolta i més relligats a la tradició que ell tant havia promogut. I és que en Francesc Pla ja no camina amb la gent de la terra perquè ha passat a ser terra; ja no ens n’explica els indrets perquè ell mateix s’ha fet indret. Ell, que ja és esperit de la ratafia; que és ruta d’en Serrallonga i silenci de les ermites; ell, que d’ara endavant serà excursió al Centre Excursionista, rialla al grup Rialles i ressò a la revista Ressò. El mort ho serà tot menys uns ossos en el fossar. Aquesta nit, nit d’alegria per a alguns, si un Messies pot tornar a néixer a la terra és perquè la tradició persisteix a explicar-nos-ho. Caldrà, doncs, dissimular el dolor en homenatge als qui l’han mantinguda viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada