15-03-2001
Si quan volem TGV a l’aeroport anem a demanar al país veí la llicencia per pagar-nos-el o si quan regulem la llengua, ens plouen bastonades legals que entomem submisament, aixecarem un sol dit per assumptes “menors” com el de la desconsideració del dret propi als tribunals? I ara! Que potser ens ve ja de perdre un llençol nacional més, en la bugada? Anem, però, a la pela. Tenim, per començar, l’aplicació inadequada (i consentida) dels preceptes de dret privat espanyol en comptes d’aquells idèntics de les codificacions catalanes. Això provoca un allunyament de la justícia en les instàncies últimes d’apel·lació (que te n’has d’anar a Madrid, vaja...) I en alguns casos, déu n’hi do si canvia la cosa!
Que li ho demanin, si no, a la mestressa de casa separada a qui Agustí Carles, un antic jutge colomenc --avui advocat-- , va aplicar correctament el Codi de Família en comptes del Derecho Común. Una consideració atenta de les pensions compensatòries regulades en un i altre codi va fer adonar al jurista que per la via del nostre dret, es podien arribar a corregir algunes argúcies patrimonials del marit que pretenia consolidar una pensió tan legal com injusta. El progrés de la sentència ha quedat reflectit en l’art 41 del codi.
Va rebre les felicitacions de la mateixa Consellera de Justícia, i vinga, anar-hi anant, amb el que hauria de ser normal –plantar cara-- elevat a la categoria de notícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada