Santa Coloma honorable

Déu n’hi do l’aposta i déu n’hi do el perill de fer el ridícul. L’independentisme republicà ha fet president de la Generalitat un espanyolista del PSC a qui la nació catalana li fa el mateix efecte que a mi els serpents: angúnia. I a Madrid, una altra núvia espanyolista (una autèntica  monada, ella, tota vestida de seda) també ha rebut el sí, t’estimo per part del nostre partit, tan republicà i independentista.

Precisament ara que CiU purgava el seu antic casori amb el PP, sortim del foc i ens llencem a les brases. Espero que en tirem algun tros a l’olla, de tot plegat, perquè si no...

Fiquem-nos-ho al cap: mai cap espanyol ens regalarà graciosament una selecció, un  concert econòmic o un  passaport. I a Catalunya, mai cap socialista de disseny farà cas a aquesta esquerra liberal, catalana i profundament interclassista que sempre ha estat ERC. On anem amb la crême de la crême de la progresia elitista?     

Bé, si falla l’alta política, sempre ens quedarà el record d’antics alcaldes casolans dels anys trenta, com els colomencs Josep Carós  i Lluís Mon. Un, barber. L’altre, fill de banquers. Tots dos republicans de poble que vivien i es desvivien per al poble. Gent discreta, ferma, patriota, que no promovia ridículs fòrums culturals ni acampades, tampoc grans demagògies ecologistes. Per propiciar benestar, urbanitzar carrers i dur aigua a les cases van acabar morint represaliats per l’Espanya de sempre. Santa Coloma els ha ho agraït aquest cap de setmana