Martí-Sabé

19-03-2009

Quan una obra d’art no aprofundeix en el misteri de la realitat, no li dóna una altra dimensió i el seu missatge es fa massa pla i explícit, corre el perill d’esdevenir una altra cosa. De vegades la tria del material hi ajuda. Crec que és el que passa amb l’escultura de Martí-Sabé a l’entrada de Sils... L’obra d’aquest artista, tan suggerent i reflexiva quan treballa antropomòrficament el marbre o la terra cota, es perd en la vacuïtat quan és siluetejada en el ferro corten. Si, a sobre, se l’instal·la en un parterre amb funcions decoratives i de reclam, doncs ja ho veus... Ei, que no passa res! Així com els escriptors poden excel·lir en un gènere literari i naufragar en un altre, els escultors també tenen àmbits d’inspiració en què es troben més còmodes i altres que se’ls resisteix. El problema arriba quan la peça fracassada es revesteix d’idolatria per raons humanes (“era una bona persona”, “sóc amic de la família”, “l’obra és una donació”, “vostè ataca un mort”...) però de cap calibre analític.

Uns ciutadans s’han indignat pels meus comentaris sobre l’escultura que tenen a l’entrada de Sils. Caldria recordar-los que la creació artística duu implícita la valoració subjectiva, i que tots els grans artistes, Martí-Sabé entre ells, en són conscients. Sense anar més lluny, Josep M. Subirachs, un amic seu en el moviment trencador Postectura, va haver de sofrir als anys vuitanta una pluja d’improperis amb megàfon, enmig del carrer Sardenya, organitzada per tots els grups contraris al seu treball en la Façana de la Passió de la Sagrada Família. L’art ha de ser provocació i les seves valoracions, en el fons, també. De manera que, sentint-ho molt,  des de la meva admiració per Martí-Sabé, reafirmo que  l’escultura Al·legoria de Sils és un esguerro. I als ofesos els espero darrere del castell de sorra amb la meva pistola d’aigua.