Ja saben com s’hi juga: dues nenes aguanten la goma amb les cames; una altra entra a l’àrea i comença a entortolligar-s’hi tot fent geometries complexes. Eeeei..., a cada saltiró ensenya una mica les calcetes. Després, amb el mateix salero, haurà de desfer-se’n i quedar a fora...
I aquest joc també el saben: un vailet agafa el rebot, bota i bota la pilota, els altres criden passa-la, passa-la, passa-la, però el nano pensa que sí, home, amb el que li ha costat tenir-la.. Al final llença a cistella, falla i els companys l’escridassen per ser un gana.
Vinga, lector: on diu “nenes”, m’hi poses tres mares granadetes, i on diu “nens”, uns quants homenots de panxa, calba i colesterol. Resultat? La lleva de La Salle del curs 74-75 celebrant el 30è aniversari del seu 8è d’EGB. Abans d’anar al restaurant han volgut passar pel mateix pati, els mateixos jocs i el mateix enjogassament. Tota una antiga classe a la recerca del temps perdut, amb la magdalena preceptiva a la mà i una goma entre cames. Si Delibes va dir que la pàtria és la infància, aquesta trepa d’adults colomencs recorden que la infància és el joc.
Doncs mirin: ara que ha acabat l’embafadora Setmana dels mestres, seria bo que s’estengués la moda. I que els adults-escolars no anessin solament al pati, sinó també a les aules. I que no s’hi comportessin com els nens tremends d’ahir sinó com els nens tremebunds d’avui.
Si així ho fessin, que aviat comprendria la societat la depressió dels mestres!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada