15-08-2002
Si en un lloc cal precisió és en una ferreteria. Tu no pots entrar-hi demanant un d’allò que serveix per fer així sobre una cosa d’ aquelles, perquè obligues al dependent a preguntar i preguntar en un exercici extenuant d’hermenèutica.
Jo en conec un, de dependent de ferreteria, que a l’eficàcia de trobar-te sempre el que busques hi suma l’eficiència de fer-ho en el mínim temps. T’escolta pacient, ordena en el seu cervell el que en el teu només és confusió, desapareix i, té, ja ha tornat amb el que volies. Però l’extraordinari del cas és que ho hagi estat fent durant anys i anys sense articular ni una sola paraula. En feia cap a trenta que havia decidir callar, fins al punt que molts clients de tota la vida crèiem que era mut. Però tots “dialogàvem” amb ell amb tanta naturalitat que ara que ha recuperat la parla gairebé ens ha passat per alt.
D’una història així, en literatura en dirien realisme màgic? Isabel Allende, a la Casa de los espíritus es va inventar un personatge que va decidir deixar de parlar al seu marit fins al final de la novel·la. L’heroi de la nostra història, pels motius que siguin, també ha passat pàgina a la seva muta eloquenza, que diria el poeta, i això ens omple d’optimisme. És un estímul per a altra gent amb trastorns de parla i potser el seu és un bon averany: no serà pas que ha decidit tornar a parlar per recordar-nos que a la vida també es poden escriure finals feliços?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada