09-02-2006
En Pep Ruiz és un ciutadà colomenc que ja voldrien com a subscriptor tots els grups de premsa. Des de fa anys, compra el mateix diari (en català), el llegeix a consciència i, havent acabat, el desa amb els ja llegits. A final de mes, lliga el feix i el baixa al soterrani. La família entén que en cada cap hi ha de cabre un barret distint i no hi posa objeccions...
Però per què ho fa, això, en Ruiz? Ell diu que aquells feixos resulten “una bona font de consulta” i que al capdavall són “part de la seva vida”. Què diríem que és, en Ruiz, un lector o un llegidor? La pregunta, ja ho veuen, no té gaire volada. Tot es resumeix a una qüestió acadèmica de cultismes i de vulgarismes lèxics. Però de tota manera insisteixo: vostès què dirien que és, un lector o un llegidor? L’atenció crítica i la cautela de guardar el diari per a consultes ens suggereixen el primer terme. Però a l’objecte, d’ús més aviat efímer, potser li escauria més el segon. Ja ho veuen: la llengua té un component de subjectivitat profunda i incontrolable.
I és precisament per això que l’entitat acabada de constituir a Santa Coloma de Farners porta el nom de Club de lectors i llegidors. No fos el cas que per consideracions intangibles, es perdés algun ciutadà afeccionat a collir paraules per fer-ne poms de pensaments. Sense afectacions ni academicismes. Tan sols amb les ganes de pelar una lectura i obrir-la fins al pinyol amb el bisturí de la curiositat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada