Santa Coloma diplomàtica

18-12-2003

Excel·lentíssim Sr. John Alsace, cònsol general dels EE.UU a Barcelona: li escric perquè llegeixo a la premsa que el Sr. Bush vol instal·lar  un observatori permanent a la lluna. Ell deu saber el que es fa. Jo diria que les eleccions, amb la captura de Saddam, ja les té guanyades, no? Sigui com sigui, en nom dels meus conciutadans permeti’m un recordatori. Fa quaranta anys, la Comissió Selenogràfica Internacional va batejar un cràter lunar amb el nom de Millàs, en honor als estudis d’història de la ciència i l’astronomia àrab que va fer l’il·lustre colomenc J.M. Millàs i Vallicrosa. És una fondalada modesta que, si segueixen el mapa, ja veuran que no té pèrdua: es troba just passat el cràter Azarquiel...

Bé, doncs, comuniqui, per favor, al seu president que si els astronautes han d’entrar al cràter Millàs (o fins i tot si haguessin de fer-hi bivac), per nosaltres, cap problema. Colomencs i americans som dos pobles que tradicionalment ens hem respectat i així voldríem que continués essent en el futur. Però al tanto. Sàpiguen que si es posen a batejar indrets lunars (Bush Square? Runsfeld Park? Ansar Avenue?) aquell forat ja té nom. La seva nació ha de tenir molt clar que els colomencs som gent rumbosa però alhora defensora del que ens pertany. No voldríem haver de deixar la rutina de cada dia a la terra per pujar a fer-los entendre que els topònims són cosa de poca broma.  Yours sincerely (Sta. C. de F. data i signatura)

Santa Coloma climatològica

27-01-2005

Per circumstàncies diverses, em toca passar uns dies pràcticament reclòs a casa. A la ràdio no paren de dir que tota Catalunya està sota zero i és estrany, perquè a Santa Coloma fa el temps de sempre: ni fred, ni calor; ni pluja, ni vent; ni humitat ni sequedat. I si no és així, que vingui en Fontdeglòria i que m’ho digui...

Fins que ell no em doni les dades, per mi el temps continuarà essent el que era per al novel·lista Alberto Moravia: un fet personal, privat, psicològic. També el temps climàtic. Oi que es pot sentir molta fredor a l’estiu i una gran calidesa a l’hivern? Al capdavall, aquestes estàtues parlants de la televisió barcelonina, on senten el temps? A dins del cotxe climatitzat? A la redacció? Al plató? Al gimnàs? El cor em demana meteoròlegs de proximitat, de relació més càlida.

En Pere Serra regenta una graneria a Santa Coloma que porta un nom bucòlic i primaveral: Fontdeglòria. Des de l’any 78 que surt a passejar cada matí i després puja al terrat a prendre-li la temperatura al món quan passa per sobre del seu poble. De les dues estacions que té, la moderna i la feta per ell, naturalment, fa cas de la segona, les d

des de la qual arriben puntualment a TV3, Catalunya Ràdio, la premsa i l’Institut Català de Metereologia. Però amb ell, els colomencs tenim comunicació, no informació.

De manera que si en Fontdeglòria em diu que fa fred, és que fa fred. I si no, sóc jo que no estic gaire catòlic. 

Recordin: Fontdeglòria

26-06-2008

L’autor del best seller El cisne negro, el libanès Nassim Taleb, es presenta a si mateix com un “investigador de l’atzar”. De la seva etapa d’operador borsari en va treure una conclusió: el món està regit per fets impredictibles. Per això desconfia dels diaris, dels científics i dels especialistes. Més aviat pensa que les prediccions sensates les fa sempre la gent més planera, i que abans de comprar accions i arriscar els calés l’interessat hauria de consultar un taxista, no pas un expert.

Que per què els explico tot això? Doncs perquè després del que hem arribat a patir pels capricis de la sequera (amb meteoròlegs fent por i consellers comunistes resant a la Moreneta...) potser seria hora que en Pere Serra, en Fontdeglòria de Santa Coloma, tingués una tribuna pública permanent. Aquest botiguer de llavors i pinso per als ocells, apassionat del temps climàtic i portador d’un sobrenom que invita al bucolisme, ja feia mesos que tranquil·litzava els seus veïns del poble (“Que no patiu, coi, que no patiu: plourà, i molt...!”). Tothom se l’escoltava amb respecte pel seu historial però amb un punt d’escepticisme per la seva, diguem-ne, il·luminació. Doncs bé: ha plogut. I  molt, tal com ens havia anunciat...

Hi havia una novel·lista francesa que deia que per ser profeta n’hi ha prou amb ser pessimista. Au, va, i què més! Expliqueu-li això a en Pere Serra... Ja tenim els pantans plens, les fonts... de glòria, i en Tomàs Molina que n’aprengui!   

Santa Coloma honorable

Déu n’hi do l’aposta i déu n’hi do el perill de fer el ridícul. L’independentisme republicà ha fet president de la Generalitat un espanyolista del PSC a qui la nació catalana li fa el mateix efecte que a mi els serpents: angúnia. I a Madrid, una altra núvia espanyolista (una autèntica  monada, ella, tota vestida de seda) també ha rebut el sí, t’estimo per part del nostre partit, tan republicà i independentista.

Precisament ara que CiU purgava el seu antic casori amb el PP, sortim del foc i ens llencem a les brases. Espero que en tirem algun tros a l’olla, de tot plegat, perquè si no...

Fiquem-nos-ho al cap: mai cap espanyol ens regalarà graciosament una selecció, un  concert econòmic o un  passaport. I a Catalunya, mai cap socialista de disseny farà cas a aquesta esquerra liberal, catalana i profundament interclassista que sempre ha estat ERC. On anem amb la crême de la crême de la progresia elitista?     

Bé, si falla l’alta política, sempre ens quedarà el record d’antics alcaldes casolans dels anys trenta, com els colomencs Josep Carós  i Lluís Mon. Un, barber. L’altre, fill de banquers. Tots dos republicans de poble que vivien i es desvivien per al poble. Gent discreta, ferma, patriota, que no promovia ridículs fòrums culturals ni acampades, tampoc grans demagògies ecologistes. Per propiciar benestar, urbanitzar carrers i dur aigua a les cases van acabar morint represaliats per l’Espanya de sempre. Santa Coloma els ha ho agraït aquest cap de setmana

Santa Coloma solidària

24-02-2005

Hi ha una solidaritat de cor i una solidaritat que es fa a contracor. Aquesta última serveix perquè amb els impostos dels catalans el Sr. Rodríguez Ibarra pugui posar a Extremadura un ordinador per a cada dos alumnes i activitats extraescolars gratuïtes. Una solidaritat sincera és, per exemple, la que fa que un artista cedeixi tota la seva obra a Mans Unides en benefici de les víctimes del tsunami...

L’exposició es diu Art per ajudar i es pot veure als baixos de l’Ajuntament de Santa Coloma. Com que es tracta d’una mostra panoràmica, no em demanin, si us plau, que en sintetitzi estils o influències. Ni podria ni en sabria. Sí que els diré, però, que el pintor Josep M. Fontanet hi ha penjat, no solament la seva obra artística de molts anys, sinó també la seva humanitat, una paraula, aquesta, que ve del mot llatí humus (terra).

Precisament una de les obres, la que es titula Encuriosit, ens proposa veure el món per un forat, però un forat que no s’obre al cosmopolitisme del turista, sinó que entra en els substrats del planeta, allà on es consolida tot allò que ens ha llegat la història. És allà, on trobem el sentit de la nostra existència. De tant en tant, una riuada o un cop de mar ens la destrueix i  aleshores cal que moltes mirades, com la d’en Josep M, passin de la curiositat al compromís per tal de tornar a assentar el terra sota els nostres peus. Però passin, passin, no es quedin a la porta, que l’exposició, com el forat, encara és oberta...     

Santa Coloma novel·lista

19-12-2002

Aquest any la Festa de les Lletres Catalanes s’ha celebrat a Sant Cugat del Vallès, que es troba en plena celebració de l’Any del Mil·lenari per la butlla que el papa Silvestre II va atorgar al monestir d’aquesta ciutat el 1002. Això és la història, la d’aquest país.

En aquell temps, Otger Guitard  estava molt ocupat cercant la seva identitat oblidada. Va recórrer a l’abat Oliba, a Ermesenda de Girona, al comte Ramon Berenguer... i es va veure embolicat en molts assassinats i intrigues. Això és una història, la de la colomenca Assumpció Cantalozella, que acaba de ser nomenada finalista  del premi Sant Jordi de novel·la.

La Cantalozella ja havia fet intriga i realisme psicològic amb obres com La ciutat, on un altre tipus desorientat arriba de París i es troba enmig d’un embolic a Girona; o a Pluja d’estels, que ens descriu una família terratinent,  potser inspirada en la seva ciutat natal. Ara, amb El falcó del comte, fa la seva primera incursió a la novel·la de temàtica medieval. Diuen que la història ens explica allò que va ser mentre que una història ens conta com podria haver estat.

I la d’aquesta militant socialista?  Com hauria estat la seva vida si no hagués abandonat la gestió política municipal per dedicar-se a la literatura? Aneu a saber. El cas és que ella ha preferit entrar a la història com a escriptora d’èxit. Que sigui per molts anys.